Cròniques Marcianes: Extrem Orient

El viatge a Ithaca m'ha portat a Extrem Orient. Aquesta cronica serà diferent, descriure la forma de vida de certes persones que vaig conéixer al viatge.

Mike és un xaval de 25 anys, recent graduat en enginyeria i fill de Taipei. Està avorrit del menjar xinès, de fet disfruta més l'hamburguesa de Carnegie's (una espècie de Hard Rock Cafe que els dimecres nit es converteix en un putiferio d'expatriats de les multinacionals de l'electrònica) que el sopar tradicional que ens va pagar la nit anterior el seu jefe. Durant aquell sopar el jefe ens va fer un monòleg de totes les aventures que ha viscut des que va iniciar la seva relació amb la meua empresa, fa uns 20 anys, quan Taiwan era un Tigre Asiàtic i Xina encara no havia despertat. En aquella època ell va ser un dels emprenedors visionaris que amb el domini de l'anglès i amb molta espenta va introduir marques americanes a la indústria taiwanesa. L'home, als seus 60 i pico anys, té una agilitat mental impressionant, recorda noms, conta acudits i monopolitza la conversació. Entretant, jo intento que no se m'escapi un tros de tofu entre els palillos, el meu col.lega Mark s'infla a ànec (l'única cosa de la taula que li agrada) i els 6 managers de GTP escolten el seu cap i no gosen obrir la boca ni per menjar...

All you need is beer & duck

Xiao va néixer a la Xina rural interior. Va tindre la fortuna de poder estudiar enginyeria a la universitat de Pekin. Com que no te connexions dins el partit comunista, s'ha hagut de buscar la vida a l'empresa privada. Ens munta un dinar a un restaurant massa pretenciosament europeu amb la petrolera estatal. Toquem a 2 gotes de vi negre per persona. Dissabte ens porta a la Muralla Xina. Està plena de turistes xinesos, pràcticament no es veu la muralla amb tants xinesos de pertot. El meu col.lega Mark em diu que fa 7 anys hi va estar i només hi havia turistes estrangers. Ara sembla que els únics estrangers som nosaltres. Xiao ens explica que Mao va dir que un home no es home fins que camina la muralla. La veritat es que les rampes fan estremir, Mark amb els seus 120 kilos ho passa fatal. El fill de'n Xiao te 6 anys i encara no ha anat a la muralla, pero com a bon xinès hi anirà per honorar el passat i el present imperial de la seva pàtria. És flipant pensar que fa 5000 anys que existeix la nació xinesa, i que els 6000km de muralla es van començar a construir fa 2500 per protegir-se contra els bàrbars. La idea sembla molt pelegrina, però qui sap, si els romans ho haguéssin fet potser avui dia encara tindríem sestercis en lloc d'euros...

Muralla humana

Phelps deu guardar molt bons records de la piscina

Cátia és portuguesa i molt guapa. Va arribar a Shanghai fa 2 anys perquè Tomeu, el seu marit balear, va ésser expatriat per Taugres alla. En aquella epoca les empreses ceràmiques espanyoles (castelloneres, per ser més precisos) van pensar que el mercat domèstic xinès seria la solució a la crisi de la construcció a Espanya. Dos anys després els ànims de la parella estan per terra. Els xinesos no aprecien la forma de fer negocis europea. Prefereixen la punyalada trapera un cop tots els contractes estan signats i el capital estranger ja esta invertit, ja que no hi ha cap llei que ho impedeixi. Tomeu ha buscat una sortida digna a Europa i marxen en 2 mesos cap allà. Cátia està embarassada de 7 mesos i estan aterroritzats per una possible infecció d'hepatitis B pel seu bebé. Aparentment el risc de contagi a Shanghai és abnormalment elevat degut a l'hàbit d'escopir constantment.

Tom és un enginyer xinès de 42 anys. Té un fill (només en poden tindre un) de 13 anys, Kevin. L'ha portat a veure la ciutat amb nosaltres per tal que practique l'anglès. Les famílies xineses es deixen autèntiques fortunes per tal d'educar els seus fills en anglès. En els darrers anys de bonanza l'anglès ha estat la barrera que delimitava els beneficiaris de l'expansió econòmica. A Xina hi ha un nou milionari cada minut que passa, segons l'anunci de HSBC a l'aeroport de Hong Kong. Malgrat tot, l'anglès ja no dóna els retorns dels darrers anys. Hi ha famílies arruinades amb fills que s'han graduat en universitats americanes o australianes. Quan passem per davant de la perla (gratacels icònic de Shanghai) hi ha 10 tios penjats de cordes netejant els vidres de la perla. Tom crida a son fill i els senyala: "Kevin, if you don't study English you will have to clean those windows too."

Mr Tao és un empresari de 36 anys, tot i que té l'aspecte d'un home de 50. L'any 2003 va ajuntar 5 milions de dòlars de capital familiar i va muntar una fàbrica de bombes. No unes bombes normals. Una còpia de les millors bombes del mercat. A dia d'avui te 20 patents xineses i 160 treballadors.El 98% del producte es queda a les refineries xineses. El 2% restant s'exporta a Iran. El seu objectiu és triplicar la facturació en 3 anys. Tot i així, vol vendre el negoci. Per què? Qui sap. Una operació de compra a Xina és d'alt risc no només per la barrera lingüística sino per la falta de transparència. Tan poca transparència que vam sortir tèrbols del dinar i mai va faltar vi xinès per brindar cada 30 segons.

Kirsten és una graduada en ADE d'Amsterdam. La seva melena rossa i la seva joventut fan girar caps a Shanghai. Acaba d'arribar a Xina com part d'un Management Program a Philips, no coneix ningú a la ciutat i està vivint a un hotel. Li queden 2 anys d'aventura xinesa per davant. Encara no ho saps, però et menjaràs els mocs. Els tios orientals no et molaran perquè són mig afeminats, i els tios occidentals estan tots infectats de la "fiebre amarilla". Les asiàtiques són més submisses que les europees i això pareix que és addictiu. Bona sort...

Ben és un sud coreà de 39 anys. Té un fill de 8, una dona i un Hyundai de fa 10 anys. És un tio molt formal i molt centrat en el treball, com cal esperar d'un coreà. En acabar 2 dies de feina, ens porta a una barbacoa coreana per sopar. S'acaba el sopar i la seva companya de feina se'n va cap a casa. Ens quedem amb Ben dins el taxi. Ben ens porta a un karaoke. Els amos del karaoke li fan xocas a Ben. Ens quedem dins una habitació de karaoke, ens porten una botella de uisqui, 3 de birra i una plata de fruita. Sembla que a aquest karaoke no es va a cantar.

Mercat del peix a Seoul

Aquestes no cabrien a la paella

Sant Turnemi!

Hola Bloggers!

M'acabo d'adonar que fa quasi 2 anys que no escric res en aquest mur! Què ha passat durant aquests dos anys? Bé, la resposta és molt simple: Facebook!

"A lo tonto a lo tonto", el dia a dia absorbeix tota la nostra atenció. Els torrents d'informació ens arrosseguen sense possibilitat alguna d'aferrar-nos al més mínim clau roent d'anacronisme. Enmig d'aquesta opulència informativa, qui vol fer-se sentir ha de cridar per sobre del guirigall. El 99.99% de la població no ens nodrim que de titulars inconnexes d'un dia al següent, d'una setmana a la següent, i que són impossibles de lligar amb un cordell. Al final, l'excés d'informació atordeix la nostra capacitat analítica i ens tornem analfabets. Avui ma cosineta de 9 anys m'ha sorprès amb el nom del Ministre d'Indústria! a mi aquell nom no em deia res, podria ser el darrer nominat de Gran Hermano, un presentador de Fama, un personatge del llibre que m'estic llegint, el proveïdor a qui he enviat un mail a les 10 del matí, o inclús el llibertador de Mèxic, qui sap!

Tornant a l'origen, no faré un blog per parlar de Facebook, ja n'hi ha massa i l'inventor no es mereix més crèdit encara, per l'amor de Déu! Moltes altres coses han passat en 2 anys, algunes més bones que d'altres. Si descarto els dies monòtons i aquells que ja no recordo, em quedo amb la companyia de Rosa, els viatges intercontinentals a Amèrica i Àsia, els bons records de Djo i Fontas a l'oficina, la tornada a Espanya - amb les seves reaccions en cadena. Al final, és sorprenent veure com dos anys, o 24 mesos, o 730 dies, es poden resumir en 2 línies... visca la capacitat de síntesi!

Easter and Nippon...

Hi there! I know, it was about time to update the blog! Since November so many things have happened that I will not bother to try and remember. The present is way too exciting!!!

I am writing from Schiphol airport, in Amsterdam, half way between my past and my future.

This morning I left London after a very atypical week, during which I had the chance to drink almost every night with good friends like Rosa, Jaume & Elina, Hector & Felix, Fontas, Miquel, Raul, Djo... Last weekend we did not sink but we were close. We spent a lovely sunny Easter Sunday on the edges of Beachy Head, and had the immense chance to warm Erika and James's new home in T. Wells. Good luck guys for the new life under the same roof!

Unnecessary risk-taking at Beachy Head...

Playing Henry VIII and Anne Boleyn at Hever Castle

Let's welcome the new Londoner Giulia Salvatori Jovani (Jeja!!!)

The Crespins in London!

In 2 hours time I will be facing the longest flight of my lifetime, and will land in Kansai Intl. Airport! I am amazed about this engineering beauty by Renzo Piano, an old floating landfill in the middle of the Osaka bay which was reclaimed and converted into one of Japan's busiest airports. I hope it won't sink tomorrow, at least I can say Friday 13th was left behind only yesterday...

Vic-Torino, Gabi e Angelo

Ciao a tutti!

Questa settimana è stata matta come sempre...Londra-Barcellona-Venezia-Bologna e Torino!

Il lavoro molto interessante, ma qui noi parleremo soltanto di weekend alla italiana con miei amici Gabi e Angelo.

Volete sappere ce cosa si fa in domenica in Torino? Non si guida (Domenica Ecologica) SE NON sei un carabiniere con una nuova Alfa 159 tuning come questa.

Torino è una città veramente bella: il quadrilatero, via Roma, piazza Castello, via Po, il Valentino, la Mole, Piazza Vittorio, piazza San Carlo...ma che sarebbe una domenica in Italia senza un Cannolo siciliano e un espresso napoletano??????
Un messaggio per tutti i separatisti: Torino senza Fiat, senza Juve in Serie A, senza cannoli siciliani e senza il mercato di Porta Palazzo sarebbe Francese! Siete tutti avvisati!
Baci per i migliori anfitrioni!

Aupa Athletic!

Esto era un fin de semana que empezo muy bien con la visita de Karoma a Londres. Probamos el tempura japones y bromeamos con Djo sobre las goteras de la oficina...

El viaje a Bilbao duro un poco mas de lo esperado. Desde que me escape de la oficina a las 3.30 del viernes, no llegue a los brazos de mi querida en la Gran Via hasta el sabado a las 12 del mediodia del sabado. No fue un viaje a remos, solo un vuelo puntual de Easyjet y mi cara de bobo al comprobar que la escalerilla del avion ya estaba recogida.

Una vez junto al Nervion descubrimos la buena cocina bilbaina, sobre todo el bacalao. Rosa y yo recomendamos "La bodeguita del Nervion" para comer casero a buen precio. El Cafe Iruña, ambientado como la Alhambra de Granada, en los Jardines de Albia, o el Bacaicoa en el Casco Viejo son dos ejemplos de bares populares con pintxos y txakoli.

Lo que mas me impacto fueron las txapelas, las banderas del Athletic y la aficion de los niños...San Mames es la catedral y los feligreses arropan al equipo al estilo mas clasico, las generaciones se pasan el relevo. Este club es un superviviente y deseo que los leones se mantengan siempre ahi en lo mas alto. Esta aficion no entiende de Ley Bosman, de clausulas de rescision o de astros argentinos. No pueden presumir de cracks mediaticos, ni de anuncios de Nike, ni de ventas en Japon, pero en el bar de la esquina Zubi y Salinas se encuentran de vez en cuando y se toman unos pintxos con el barman, y rememoran esas dos ligas y la copa que les dio el de Barakaldo ya hace mas de 20 años, cuando tenian esas pelusas de mas y esos kilos de menos...puro corazon. Y el Guggenheim, un trozo de queso, como dice Natalia...

Mardito roedore!

Vaja setmaneta!

El debat de la setmana a Bow Common Lane ha estat la necessitat de cobrar renda als ratolins...o mostrar-los la porta!

Ens hem armat d'artil.lugis per persuadir els "okupes". Rateres del "todo a 100", caixetes repletes de boletes blaves, emissors d'ultrasons... en fi, un arsenal de més valor que el PIB de Malawi! Una setmana d'intervenció ha resultat en la detenció i posterior enterrament al jardí de casa d'un ratolinet negret, igual que els que corren pel metro. No sabem si era Mickey o Minnie, però vivia a un forat del sòcul de la cuina com el de Jerry. No s'ha inspeccionat el seu amagatall, i a hores d'ara els dispositius estan encara a la "porta" a l'espera d'enganxar a més integrants del comando. De tant en tant se senten crits de "Andale y ándale! Arriba arriba!" segurament el Pancho Villa dels rosegadors, l'ideòleg i visionari de la revolució.

El descobriment de la setmana ha estat la marxa nocturna...a llocs com "Under the bridge" i "Jazz cafe" a Old Street o "The Cross" a King's X es pot sortir fins les 6 del matí!!


Ara bé, prepara 70 lliures com a mínim i un catxeo exhaustiu. I si no vols pagar, estigues preparat pel botellasso de turno!! Records a Mompó i Lola! ;-)

Thanks Erika, James and Miriam for the great night, it was a pleasure having you all in London for the night! Hope to have the next one in Cancun!

Ser culé a Londres

Aquest és un moment dolç per ser culé. I a Londres encara més. L'any passat vam rentar la cara de Mourinho a base de jogo bonito. Els vam tornar la humiliació de l'any anterior i el futbol va posar a cadascú on es mereixia.


Dimecres vam arribar a Stamford Bridge al crit de "campeones, campeones". "We are red, we are blue, we are Barcelona Club" demostrava que a Catalunya qui més qui menys parla llengües estrangeres. Ells també ens van demostrar el seu domini cromàtic amb "We are Chelsea, we are blue, we are Chelsea, so f*ck you!" . Podria afirmar que el passaport blaugrana genera respecte i admiració a qualsevol estadi forani. Les aficions ens deixen cantar perquè saben que qualsevol argument en contra quedarà completament despedaçat en trepitjar la gespa.


El partit de dimecres va ser certament entretingut. Sentir noms com Ballack, Ronaldinho, Messi, Drogba, Shevchenko, Cole, Terry, Deco, Xavi per la megafonia ja posa la pell de gallina. Veure les banderes blanques i blaves onejant per milers en un estadi no més gran que el Castalia també té tela. Escoltar la polka russa en acabar el partit ja és la guasa. I que el Barça no siga capaç de xutar a Hilario és esperpèntic. No era un partit de Premier però no van faltar els ingredients: entrada a 80 lliures, hooligans amb més tatuatges que dibuixets un tebeo del Mortadelo, els stewards pentinant l'estadi en busca de bombes, i els bobbies acordonant la zona.



La poli ens va rebre a cavall i amb viseres. No saben que un culé autèntic mai no busca la violència? a no ser que sigui contra el Madrid, clar, aleshores els grans conceptes i les grans sigles d'UNICEF pesen més que mai sobre les nostres espatlles. Pel bé d'UNICEF i del Barça, espero que aquesta nit no porten sponsor a la samarreta...
Salutacions a Felixao, Quimet i David!